De bus a bus y tiro porqué me toca

Molts quilòmetres i un únic destí, Oaxaca (Mèxic). Vam sortir de Xela un divendres a les 10h del matí sense saber el que ens esperava, un Pekín Express a la 'centro-americana. Ens dirigiem a la frontera amb Mèxic, el Carmen, a unes 5h amb autobús, però no qualsevol autobús, allà es mouen amb school buses dels EE.UU que estan fora de servei i els baixen fins a Guatemala, lloc on els 'tunegen' i els converteixen amb autèntiques obres d'art. Abans de sortir de l'estació, pugen tota classe de venadors, el de: cacauets, maduixes, gelats, sindria, clauers, bolígrafs qui et fa la demostracio de com escriuen, aigua de coco, el diari, elote, etc. L'autobús encara estar en marxa, i queden com a mínim un parell de venedors per baixar. Però aquest show es repeteix cada vegada que l'autobús fa una parada.

Quan ja portàvem tres hores de viatge, cavalgant a sobre dels seients, el nostre conductor a l'hora de fer una incorporació a la via quasi coalisiona amb un camió que en aquell moment passava per la carretera, i es van intercanviar un parell de tocs de bocina. A continuació el nostre conductor va voler treure pit i adelentar el camió, quan de sobte la Eli i jo vam veure que el conductor del camió apuntava amb una 'pipa' i no semblava de joguina, al autobusero que conduïa el nostre autobus. Per unes milèsimes de segon vam pensar que dispareria i el nostre autocar descarrilaria, però no va ser així, sinó que el camió semblava que volia tornar a adelantar l'autobús i va ser quan la Eli i jo ens vam ajupir sota els seients. Per sort només va quedar en un ensurt, ja que el camió va girar cap a una altra direcció i va deixar que la nostra vida seguís prenent sentit, quelcom que per segons quina gent de Guatemala, no té.

De cop, es posa a ploure, tormenta tropical, perdua de visibilitat de la via, però no va ser un motiu suficient per aminorar la marxa. A una hora per arribar al poble fronterís amb Mèxic, el conductor ens diu que hem de baixar per què ell no ens portarà fins allà, sinó que ha parat a un taxi per què ens hi porti, i quina altra opció ens quedava que pujar a un taxi enmig d'una carrretera in the middle of no wherer, i pensar que no era cap negoci de trata de blanques entre els dos homes? Vam pensar bé i ens va conduir fins a la frontera. En aquell moment, es torna a posar a ploure a bots i barrals, havíem de creurar la frontera amb un pam i mig d'aigua, per poder arribar  finalment a territori mexicà. Així que paga per sortir del país, canvia de quetchales a pesos, agafa una motocicleta que et porti fins a on sortuen els colectivos, puja al colectivo tota empapada i a 5km de Tapachula es calenta el motor i no pot continuar el tragecte, sinó que hem de canviar de colectivo i finalment arribar fins al centre. El premi del dia era un hotel on les habitacions costaven 500pesos, però com que el carrer estava tot en obres ens la va deixar a 300, tota una ganga!

El següent dia, no sería diferent, després d'esmorzar tornem anar a l'estació d'autobusos, ja que encara estàvem lluny del nostre destí tinal, ens quedava agafar un altre autobús de 5h fins a Arriaga i d'allà empalmar amb un altre de 4h fins a Juchitán, on ens tocaria fer nit en una pensió o millor nit cutchitril, i això que he dormit a tot tipus de pensions, però aquesta se'n portava la palma: mocs a la paret, escarbats al terra, teranyines a la lampara, etc... quan tornen de sopar ens trobem amb el trabelo de turno que té el seu client a l'habitació del costat. L'endemà al matí, ens vam despertar a primera hora i ens vam posar en ruta abans de lo normal. Tornabem a estar a l'estació d'autobuos, aquest cop vam haver d'agafar un autobús de segona classe, on la única diferència que fins ara hi he trobat és el nom, mateix preu i mateix temps per tragecte. De Juchitàn a Salinas de la Cruz, de Salinas de la Cruz fins a Houlcitan, de Houlcitan a Poutchla i de Poutchlà amb camioneta/pick up fins a Mazunte, per fí! Un poble del pacífic, de la costa sud de Mèxic, vam arribar aquí atretes per la recomenació d'uns francesos. Només ens hi volíem estar una nit, però en seran 3, és petit, tranquil i podem fer surf.

Demà si tot va bé arribarem al nostre destí, Oaxaca, com si es tractés d'una peregrinació, però la recompensa serà molt gran, un primer contacte abans no troni a casa, amb el que més he trobat a faltar en aquest viatge, la familia i els amics, em retrobaré amb els Diminutos: Patri i Aitor! Estic impacient, se'm dibuixa un somriure a la cara només de pensar-hi!