South Island Tour

Vàrem enfilar el cotxe al ferry i vàrem creuar l'estret que separa la illa sur de la illa nord! Volíem inspeccionar aquesta part quan encara fes una mica de bon temps, abans no arribés l'hivern i fes massa fred per dormir a l'aire lliure o en el nostre estimat cotxe.A més a més, teniem el temps just abans no comencessim la lliga i això volia dir que hauríem d'instalar-nos en algun lloc abans de l'abril.

Teníem 3 setmanes per endavant i molts kilòmetres per recórrer, però si alguna cosa té Nova Zelanda, és un paisatge espectacular i conduir entremig de la conjunció del verd i blau, és fins i tot relaxant. El nostre Honda Cívic es va convertir en la nostra casa durant aquest temps, i n'estem prou contentes. La nostra primera parada era una caminata per l'Abel Tasman Track al nord de la illa sur, una ruta d'uns 45km que transcórrer per la costa que presenta un dels paratges naturals més impresionants de NZ i que vàrem fer amb un parell de dies. Després de caminar durant dos dies seguits vam voler baixar fins a la costa oest, una costa única, on trenquen les onades del mar de Tasmania i hi ha una carratera que boreja tota la costa. És una zona força despoblada, però tenir el mar a un costat i els Alps Neozelandesos a l'altre la fa especial. I com més segueixes baixant, més imponent es fa el paisatge, fina al punt d'arribar als glaciars de Franz Josef i Fox. Aquests glaciars es formen degut a que plou el 90% dels dies de l'any, és per això que el dia que els voliem anar a visitar no ens va ser possible, no era segur caminar per sobre el gel. A l'alberg del poble de Fox Glacier, vàrem conèixer a la Lena i a la Henar, dues catalanes i de moment les úniques que hem conegut fins ara en el nostra viatge, amb qui vàrem fer el Copland Track. Una caminata passada per aigua, on havíem de creuar un riu darrera l'altre, però que al final de tot, tenies premi, el refugi estava just al costat d'unes piscines d'aigua calenta natuarals amb el Mt. Cook de fons. Entre les 4 vàrem formar un bon team!

Vàrem continuar la ruta direcció Wanaka i la regió de Queenstown, on es respirava tranquilitat i era inevitable aminorar la martxa amb els seus llacs enmig de la autèntica naturaleza novazelandesa. Des d'allà ens vam desplaçar cap a l'extrem inferior de la illa sud, als fiords, un dels paissatges més espectaculars del país on et sents una autèntica miniatura enmig de tanta muntanya i llacs completament aillats. Te Anau és el poble que s'estableix al peu d'un gran llac, un dels més grans de NZ i format a partir d'un galciar gegant, el qual et permet descobrir la terra dels fiords. Des d'allà també és on comença una de les grans caminates, la Kepler Track, però nosaltres només en vam fer un trocet, vam pujar fins al Mt. Luxmore (1472m). És difícil expressar amb paraules la bellesa de tots aquests paissatges, són moltes les sensacions d'estar envoltat d'una naturalesa com aquesta.

Per si encara no havíem baixat prou, vàrem acabar d'arribar fins al punt més al sud del país, a només 4.803km del pol sur, on vàrem recórrer la carretera que boreja la costa dels Castlins, una regió que combina camps a rebossar d'ovelles, boscos autòctons i platges en plena naturalesa, fins arribar a Dunedin, una de les ciutats més importants de la illa sur, i capital de la regió d'Otago. Allà vàrem poder comprovar que té una gran oferta nocturna i que és la ciutat festera estudiantil per excelència, però encara que fassi temps que hem deixat de ser estudiants, sabem com divertir-nos. A més a més, ens vàrem retrobar amb en Tim, que havia vingut a passar un any a Barcelona i va jugar a rugby amb el Gòtics, però que estudia a Dunedin.

Passat Otago, ja ens quedaven pocs dies i era qüestió de tornar cap a munt, però no sense passar abans per Christchurch.El segon dia d'arribar nosaltres a NZ, hi va haver un dels terretrèmols més forts de la història d'aquest país, i que va deixar la ciutat completament derruida. No ens en vam poder estar de parar-nos i veure quines havien estat les conseqüències, i era evident que els afectes naturals havien acabat amb el que era una de les ciutats més angleses, i segons la gent d'aquí mai tornarà a ser el que erea.

Finalment vam visitar una de les penínsules amb més encant de la illa sur, Kaikura, però voliem acabar d'arribar a Blenheim, més coneguda pels seus kilometrs i kilometres de vinyes, on es conrea la majoria del vi d'aquest país.

Després de 3 setmanes era hora de tornar a creuar l'estret, on ens esperava la Amy, qui ens va acollir al seu pis de Wellington durant tot el cap de setmana.